REQUISIT

Quan l'oca explica, explica. Requisit per digerir l'entrada anterior: llegir amb una Budweiser, Miller, Coors o similar! (Mr. López, hecho)

EL COL·LE

Després de dues setmanes de trainings, aquesta setmana passada he començat el col·le. Contenta no. Contentíssima és el que estic. I no és que tot siga perfecte, ni molt menys. Però crec que la meua satisfacció tot es resumeix en que amb els xiquets estic molt a gust i ja des del primer moment crec que els he entés prou bé i m'he sentit molt còmoda a classe. I per mi, això és una de les coses més importants. Els he deixat ben clar que les nostres cultures són diferents i que si alguna vegada faig alguna cosa o dic alguna cosa que no els agrada, m’agradaria que m’ho feren saber, perquè la meua idea és acoblar-me al que ells estan acostumats.

Tanta mandinga amb que no toquem als xiquets, que ací et denuncien i et posen en un embolic de seguida... i res. Ja he anat fent el: “highfive” i a algun que altre els he dit “melón” i no ha passat res: només he aconseguit que pregunten: “Miss, ¿què és melón?”. Em passe més sovint explicant les meues expressions que fent classe de mate: Miss, què és”xe!”? Miss, què és “quina xufa!”. Mola molt. Una profe del meu col·le diu que estic transformant els xiquets, perquè ara tots diuen: “vale”.

Hi ha alumnes que parlen poquet anglès, perquè acaben d’arribar de Mèxic, altres parlen només anglés, i altres parlen Espanglish. “¿Dónde has parkiado la troca?” M’encanta. Un altre dia faré una entrada al blog amb les paraules que són típiques d’ací. Estic escrivint una llista. Ací el nivell acadèmic és molt més baix que a Espanya, però els nanos, pel que he pogut veure fins ara, són més educats i, en general, més aplicats. Supose que al baixar el nivell també és veritat que molts poden seguir el ritme de la classe i això els motiva. Es suposa que a la meua classe només poden haver alumnes duals, és a dir, que parlen Espanyol. Però clar, a principi de curs, amb les matrícules, hi ha errades i un xiquet que no en parla està en una de les meues classes. El primer dia es va quedar a l’aula i em va dir que hauria de demanar el canvi, però el tercer dia em va dir que no el volia demanar, que es volia quedar a la meua classe, perquè m’entenia molt bé i li semblava divertit. Em va demanar si em feia alguna cosa que si no s’aclaria a contestar-me en espanyol ho fera en anglès. Li he dit que per mi no hi ha problema i s’ha quedat. I jo, contentíssima i pagadíssima de tindre ’l a classe.

Ací estic treballant moltíssim més que a Espanya en el col·le. Els que em conegueu sabeu que sovint em complique l’existència i faig més feina de la que toca, però encara i tot, es nota. Els xiquets no porten llibre i van per fitxes. Hi ha una organització brutal entre tot el professorat dins del departament i especialment els que impartim la mateixa assignatura. Així no tens massa llibertat, però m'agrada molt la visió que tenen, perquè d’aquesta manera tractem de compartir idees i posar en marxa allò que veiem que millor funciona. El problema per mi i els profes espanyols encarregats de fer classes duals de manera que milloren l’Espanyol és que tot el material està fet en anglés i ens toca traduir. Açò és el que no m’agrada gens, perquè he d’invertir més temps traduint que preparant classes.

Cada dia has de rebre els alumnes a la porta amb un gran somriure. És una de les coses que diu la meua “principal”, que és la reina del mambo. Ací els directors dels instituts tallen el bacallà i les normes són inqüestionables. La forma de fer classe és molt diferent a la nostra.  Cada professor té la seua classe i la decora. Són els xiquets qui canvien. Decorar-la significa tindre: posters, frases motivadores, un mural amb les normes de l’aula, altre amb les paraules específiques del tema, altre amb l’objectiu del dia en quant al contingut i la llengua, per a que sàpien perfectament el que estan aprenent. Les classes són de 90 minuts, excepte la primera del dia que fa una xicoteta pausa per a que els xiquets desdejunen. Estic en una zona de molta pobresa i és una manera d’assegurar-se que mengen. En els 90 minuts has de fer activitats molt diferents. Primer comencem amb un “warm up activity”, de manera que els xiquets van arribant, van seient i, sense preguntar, van fent aquesta activitat que està projectada en la pissarra digital (en tinc pissarra digital, ordinador portàtil, pissarra blanca i projector). Treballem en grups, de manera individual i tots junts també. Fem murals, retallem i peguem gràfiques i les expliquen als companys. Amb les classes que tinc de 10 o 12 alumnes està molt bé, però amb les de 30 i 32 és una mica més complicat, però no impossible, perquè treballar així és al que estan acostumats.

Per a tot açò el més normal és que l’escola et done diners per al material, però jo no he tingut sort i em toca pagar i comprar prou coses. A la meua escola, es prioritzen altres coses ens toca al professorat buscar-nos la vida. La meua directora és una dona amb molt de caràcter i preocupadíssima per els xiquets: “no child left behind”. Tots han d’aprendre cada dia i els hem de preparar per a la universitat.

Només portem una setmana de classes i estic cansadíssima. Dues setmana abans de començar el curs hem estat fent cursets sense parar de 8 a 16. Cursets que en general no ens han aprofitat gens, perquè ací sembla que es porta molt la filosofia de fer-ne hores per fer-ne. Es diuen coses interessants, però es repetixen massa i no crec que siga necessari tant de temps per explicar les coses essencials. Això ha fet que el divendres, dissabte i diumenge abans del primer dia de classe, el professorat haja hagut d'anar al col·le a preparar les aules i el material. I no un estoneta, no. De 8 a 20 vaig estar divendres i dissabte i de 9 a 14 diumenge. 

En el centre hi hauran uns 2500 alumnes i 200 professors. A les aules hi ha megàfons (com en els Simpson) i de tant en tant es fan anuncis per avisar de coses. La primera hora de classe també ve interrompuda perquè pels altaveus diuen unes paraules que recorden que han de ser fidels a l’estat de Texas. El primer dia vaig flipar en colors. No ens havien informat d’açò i quan comencen a dir aquestes paraules pels altaveus, tots els alumnes s’alcen, es posen la mà en el pit i baixen el cap. Comorrr??? Increïble! Després d’uns minuts un poc incòmodes per mi, perquè no sabia què fer, els vaig preguntar als xiquets si es sentien malament si jo no feia com ells. I digueren que no, perquè si jo no sóc Americana, a quin sant he de mostrar fidelitat al seu estat.

Deixe per ací algunes fotos de la meua classe. Més endavant posaré més d’altres classes decorades. La meua està un poc buida encara, però conté els elements bàsics. La “principal” de moment, està contenta amb la meua faena. Esperem que continue així! :)

Les dues primeres fotos són de quan la classe estava buida. La foto que té mans pegades en l’armari és del primer dia, que férem una activitat per a que tots es conegueren entre sí. Havien d’escriure qualitats sobre ells en cada dit. Les fotos de les caixes és on deixen les llibretes i el diari (cada dia dediquem 10 minuts a escriure al diari per a que practiquen l’escriptura), que ací no es porten res a casa, perquè ho perden. Tinc alumnes de xiquets de 17 i 18 anys la majoria i alguns de 19 i 20. Són majors, però el segon dia de classe vam dedicar 15 minuts a decorar la llibreta amb enganxines i dibuixos... Altre dia penjaré fotos d’açò per a que ho pogau veure. Afegisc també la foto de la piscina del residencial, que en  l’entrada corresponent em va faltar.