El primer mes DE TREBALL, la primera malaltia i la primera nòminaaaaAAAAAaaa, yujuuuu!!! :) (segona PART)

ELS TRAININGS DELS COLLONS

A banda de les classes, als profes ens unflen a cursos. Un és per als professors nous al districte, altre del programa dual, altre de CSCOPE (que és el currículum que seguim), i fins i tot un per a aprendre a donar bé el desdejuni (tooooots els dies de 9 a 9.15 s’interromp la classe per a que els xiquets desdejunen i tot el menjar que sobra: al fem; és indignant la quantitat de menjar que tiren). La setmana passada vaig fer un curs a les 6.30 del matí on et deien una barbaritat de coses que van a tindre en compte la directora i la santa inquisició quan passen per la teua classe per a decidir si et renoven el contrat el curs següent o no. Ací la política per a que treballem el professorat és acollonar al personal.

Ací teniu una mostra de les coses que fem els professors durant els trainings tan productius...

La línea de la vida, per a presentar-te davant de la resta de professors:

Un plat de paper on expliques què és el que has entés per "transformative":

Un póster en grup on redactes la teua visió d'aquest curs escolar i la teua meta:

I aquesta és la forma que tenen d'explicar un concepte amb quatre zones: la definició, un dibuix, un exemple i un no-exemple. S'anomena Frayer-Model i els encanta que l'utilitzem a classe.

LES CONSEQÜÈNCIES DE AQUEST NIVELL DE TREBALL... NO SON BIEN

Jo en el col·le estic molt a gust, però supose que totes les hores que treballem, i el canvi de vida que tot açò em suposa, m’ha acabat repercutint en el meu punt feble: l’esquena i el coll.

Fa dues setmanes el coll el tenia taaaan contracturat que vaig acabar per desmaiar-me. Aquest va ser el moment en què em vaig espantar i vaig haver d’anar al metge. Vaig acudir on el meu segur espanyol em digué i... taxaaan!!! 500 dólars la broma. Es suposava que el segur es feia càrrec de les despeses directament (això havien dit), però... no. Primer pagues i després... jaaaa et tornarem la pasta, bonica, ja te la tornarem. En fi, ja vorem si és de veres! I ara direu: i què et feren per haver de pagar aquesta animalà? Prendre’m la tensió, auscultar-me i tractar de clavar-me en una secta. Sí, sí. El metge primer em va dir que li agradaria fer-me un electrocardiograma i un tac, i jo li vaig preguntar si el meu segur em cobriria aquest tipus de exàmens. Així que allà que es va personar la tipa de finances de l’hospital per a dir-me que el meu segur no s’havia posat en contacte amb l’hospital (al contrari del que m’havien dit) i que, per tant, havia de pagar 500 dòlars pel fet de respirar aire i 6000 més si em feia eixes proves. Un mal rollo.... bua. Li vaig dir al metge que jo em volia anar d’allí, que jo no podia pagar 6000 dòlars, i que ja els 500 eixos eren prou. Aleshores, el metge, molt amable ell, em va donar una targeta de la seua església, el qual, segons ell, estaria encantada d’acollir-me i ajudar-me, perquè segur que em sentia molt sola en aquest país. Ole, ole,i ole. Vaig pagar els 500 dòlars i, nadant en el cotxe amb una ràbia i una sensació d’impotència damunt que pa què, em vaig tornar a casa. Però allà estava el meravellós grup d’espanyols per donar-me suport i traure’m a sopar!  Els vull més.... :)

Ara que ja se m’ha passat el mal rotllo, he pensat que em passaré per la seua colla d’amics i, com diu el gran Juan Abarca, “oiré misa y así me río”.

Una cosa positiva és que les medicines te les donen exactament amb la dosi que necessites.

COACH

Però l’oca, que s’apunta a un bombardeig, ha decidit dir que sí a la proposta de ser Coach Assistant de l’equip femení de soccer. Bieeeen!! Treballaré encara més de desembre a març, però em fa il·lusió. Què li anem a fer! Una que es un poc workaholic. Ja m'han donat la samarreta i una sudadera, que són enormes, però la talla és la S...

 Aprofite per a mostrar-vos una de les 50.000 samarretes del col·le:

 La importància dels esports és brutal en els instituts. Especialment es dona suport al futbol americà. Us passe per ací algunes fotos del Pep Rally que cada dues setmanes més o menys es fa al col·le. Aquests dies de Pep Rally, totes les classes s’acurten en 10 minuts i l’hora final de classes tot l’alumnat va al gimnàs a animar els jugadors de futbol americà que jugaran eixe dia de vesprada en l’estadi del districte.  És impressionant com s’ho curren i com animen a les Javelinas! Go, Hogs, go!!!! :D

Xiquets que s'emocionen animalaes:

Llegiu el cartell de Javelina Pride? A defensar a saco l'equip de l'institut!

Açò són algunes fotos del partit que vaig anar a vore. Per una vegada està bé, però més em sembla que no, només que saben que espentar-se...

 Ací està la banda de música i altres ballarines animant:

 En el descans es fa aquest espectacle:

 Cris i jo a l'estadi. Cris és una xica que es semblarà a mi, perquè tothom que ens coneix ens pregunta si som germanes.

ELS CAPS DE SETMANA

Els cap de setmana de vegades anem al cine Hollywood. De moment he vist Batman (que em vaig adormir, muy bien Airin) i "La reina de África", un clàssic:

 Altres eixim a sopar:

  

 O sopem a casa:

  

O eixim de festa i acabes ballant amb un cubà de 80 anys suaet suaet:

 O et trobes amb la perfumeria Valencia:

També aprofitem per fer bricolatge:

 O ens peguem un banyet:

 O ens juntem tots i fem una barbacue:

 I sempre: posem una rentadora a l'estil més americà. Ací porte la samarreta dels Raiders, que és altre institut diferent del meu. Si em vegera la meua "principal", s'enfadaria mogolló!

Ah! O aprofitem per comprar coses de la casa. Per fi tenim taula al menjador!! yujuuu!! Açò ara és high level. S'ha acabat dinar en una taula de cartró! Ja està bé, home, ja està bé! :)

LA PRIMERA NÒMINA

Com som pobres, i no fem més que pagar i pagar coses, no sabeu la il·lusió que ens va fer rebre la primera nòmina! De seguida vam eixir a celebrar-ho!!! :D

JA ACABE, VINGA! :D

Acabe ja... que m’estic estenent massa en detalls, xe! Mireu com alguns alumnes fan la pilota o són bonicos, no sé, encara estic decidint-me... Una xiqueta em va dur un pastisset que havia fet ella i un alumne em va deixar una noteta. Aquestes coses fan que oblide algun que altre alumne no-desijable ;)

En la meua propera entrada, que espere que no passe tant de temps i no siga tan dura de llegir, crec que parlarem de menjar (per a digerir bé, hale) i us presentaré la meua meravellosa Roomy, Anita, que cuina que flipes. Ella s’ho veu tot fet en un moment i gràcies a ella menge molt rebé i Madre pot estar tranquil·la! :) Bona nit!!! Me’n vaig a dormir escoltant, com no, este temazo! Yeah!!!