El grandíssim dia dels MEETINGS: 4, tomaaa!!

Per fi he arribat a casa!! I he decidit relaxar-me descrivint-vos com de divertida i diferent és la vida d’un profe als EEUU. Prepareu-vos per a la parrafà amb una cerveseta o cafè en mà! ;)

Hui han vingut al col·le uns senyors d’un districte de San Antonio on han començat a implantar un programa dual. Volien conèixer com estava desenvolupant-se aquest programa ací, a la frontera amb Mèxic. Han estat visitant algunes classes, entre elles la meua, i crec que els ha agradat :) Com a Warm up activity o ¡Calentando motores! com he decidit traduir-ho, hui havia preparat unes targetes taronja amb preguntes sobre polinomis i altres verdes amb les respostes. M’ho he currat, perquè, si no faig aquestes coses, els nanos, després de dinar, s’adormen. En una banda de la classe estaven les preguntes i en altra, les respostes. Havien d’agafar una targeta taronja, anar a la taula per fer els càlculs, i finalment anar al banc de respostes i buscar la targeta verda corresponent a la resposta. Aquesta activitat la repetien varies vegades fins que no quedaren més targetes de preguntes. L’alumne amb més parelles pregunta-resposta, guanyava 10 minipunts. És la xorrada més gran del món, però els agrada. Els regale minipunts quan vénen puntuals, quan contesten bé, quan treballen bé, quan diuen alguna cosa interessant,..., vaja, quan em ve de gust. I clar, es munten unes discussions... Com la de hui, que estant a la porta de classe, vénen dos alumnes de 17 anys discutint:

Alumne1: “Miss!! ¿A que los minipoints sí existen?”  (al loro: minipoint. M’encanta)

Alumne 2: “Que no, ¿Miss, a que no? Sólo los da pero nos los cuenta”

Alumne 1: “A que sí Miss, a que sí? Yo ya tengo 23.” (Increïble, el nano este se’ls estava apuntant!!)

Ms. Fuster:  “Chicos, chicos, tranqui. ¡Claro que cuentan! Los minipuntos yo me los apunto en el corazón y ahí se quedan. No los olvido cuando voy a darte la nota. ”

Hale. ¡Apañao!

No acabe d’entendre’ls massa bé aquests nanos de 17 anys. Per una banda tenen fills súper joves (tinc dues alumnes amb fills...) i per altra tenen discussions infantils com aquesta. 

Bé, continuem, que em vaig per les rames. Després de la visita d’aquests senyors, he tingut el segon meeting del día (ja n’havia tingut la reunió de departament que fem toooots els dies). Ací els meetings ixen de sota les pedres. Estava a classe i de sobte se m’ha presentat un substitut amb una carta. M’havien convocat per a reunir-me amb dos professors de dual, tres pares d'alumnes, tres alumnes de dual, la directora i dos administradors del sistema dual per a explicar algunes coses als senyors Americans interessats en el programa dual. No sabia massa bé què dir, així que he dit el que volien sentir, que el programa dual és lo màxim, yeah!

I per acabar, després de l’horari lectiu, altre meeting! Oleeee!!!! M’han informat de que dilluns vindran a visitar la meua classe uns senyors del districte. Volen vore com de bé estem utilitzant les CIF strategies en el col·le i la principal ha decidit que jo seré una de les classes a visitar. Caguentot.... Hale, bonica, més faena, prepara’t una classe perfecta per a dilluns... Les CIF són aquest rotllo que els encanta i que és com els deu manaments. De fet, els tinc penjats a classe.

https://backontracklearningexchange.wikispaces.com/file/view/PYB+Common+Instructional+Framework.pdf

Què et penses que ja te’n vas a casa? De eso nada, monada. Esperant-me estava el quart meeting  del dia a la cafeteria, on la directora s’ha passejat amunt i avall amb les seues plataformes, soltant un monòleg indigerible, mentre que el professorat estava assegut allà dins, mig adormit, avorrit, menjant-se un tros de pastís i bevent un cafè. El primer Meeting de mes, es celebren d’aquesta manera tots els aniversaris que ha hagut el mes anterior: menjant pastís. Què bò! :) 

Després de felicitar als profes, la dona ens ha parlat d’inscriure’ns noséon per a estalviar diners per a quan ens jubilem. Ací a poc que et descuides et vénen la moto, tu. El caseller del col·le el tinc tots els dies ple de propaganda de segurs de vida, de cotxe, de descomptes de menjar...). 

Jo estava allà flipant, i amb unes ganes descomunals d’anar-me’n a casa, somiant amb la posició horitzontal... Però res, la dona vinga i vinga a xarrar. Ens ha amollat altra vegada la mateixa mandanga de sempre: “you have to love the children. They have a hard time at home and they are upset, that’s all. Don’t let them pull on you. At least they come to class. Engage, engage, engage, engage...”. 

Ha arribat un punt en què ja no podia més, he mig-desconnectat i m'he enterat de la missa la meitat. He arribat a escoltar que aquest divendres farem un dia de festa amb alguns pares que preparen activitats per als nanos (un dia de classe perdut, bieeeen!!!!); que cap a Nadal farem també una mena d’amic invisible, el "christmas ornament", que va acompanyat  d’una història que hem d’escriure, on expliquem la nostra motivació per regalar això.... ; i que un dia de la setmana que ve eixirem  tots al camp i farem un "pledge to the flag" com déu mana. Vaja, la tonaeta de toooots els dies, però a l’aire lliure i tots juntets i amb la mà en alt: “I pledge allegiance to the Flag of the United States of America, and to the Republic for which it stands, one Nation under God, indivisible, with liberty and justice for all.” Són la llet estos americans, tu.

Per a continuar amb aquest ritme al col·le, i si després anem al gimnàs... cal fer un bon soparet (ternera, carabassa, maduixetes....mmmmm!!!)

Tinc pendent escriure-vos sobre el viatge a Houston i l’escapadeta al parc natural de Santa Ana, on he tornat a ser el centre d’atenció per als meus amics els mosquits. Ni repel·lent ni mànega llarga. No hi ha res a fer. Com diu ma mare, és que sóc tan dolceta... :)