El primer mes DE TREBALL, la primera malaltia i la primera nòminaaaaAAAAAaaa, yujuuuu!!! :) (segona PART)

ELS TRAININGS DELS COLLONS

A banda de les classes, als profes ens unflen a cursos. Un és per als professors nous al districte, altre del programa dual, altre de CSCOPE (que és el currículum que seguim), i fins i tot un per a aprendre a donar bé el desdejuni (tooooots els dies de 9 a 9.15 s’interromp la classe per a que els xiquets desdejunen i tot el menjar que sobra: al fem; és indignant la quantitat de menjar que tiren). La setmana passada vaig fer un curs a les 6.30 del matí on et deien una barbaritat de coses que van a tindre en compte la directora i la santa inquisició quan passen per la teua classe per a decidir si et renoven el contrat el curs següent o no. Ací la política per a que treballem el professorat és acollonar al personal.

Ací teniu una mostra de les coses que fem els professors durant els trainings tan productius...

La línea de la vida, per a presentar-te davant de la resta de professors:

Un plat de paper on expliques què és el que has entés per "transformative":

Un póster en grup on redactes la teua visió d'aquest curs escolar i la teua meta:

I aquesta és la forma que tenen d'explicar un concepte amb quatre zones: la definició, un dibuix, un exemple i un no-exemple. S'anomena Frayer-Model i els encanta que l'utilitzem a classe.

LES CONSEQÜÈNCIES DE AQUEST NIVELL DE TREBALL... NO SON BIEN

Jo en el col·le estic molt a gust, però supose que totes les hores que treballem, i el canvi de vida que tot açò em suposa, m’ha acabat repercutint en el meu punt feble: l’esquena i el coll.

Fa dues setmanes el coll el tenia taaaan contracturat que vaig acabar per desmaiar-me. Aquest va ser el moment en què em vaig espantar i vaig haver d’anar al metge. Vaig acudir on el meu segur espanyol em digué i... taxaaan!!! 500 dólars la broma. Es suposava que el segur es feia càrrec de les despeses directament (això havien dit), però... no. Primer pagues i després... jaaaa et tornarem la pasta, bonica, ja te la tornarem. En fi, ja vorem si és de veres! I ara direu: i què et feren per haver de pagar aquesta animalà? Prendre’m la tensió, auscultar-me i tractar de clavar-me en una secta. Sí, sí. El metge primer em va dir que li agradaria fer-me un electrocardiograma i un tac, i jo li vaig preguntar si el meu segur em cobriria aquest tipus de exàmens. Així que allà que es va personar la tipa de finances de l’hospital per a dir-me que el meu segur no s’havia posat en contacte amb l’hospital (al contrari del que m’havien dit) i que, per tant, havia de pagar 500 dòlars pel fet de respirar aire i 6000 més si em feia eixes proves. Un mal rollo.... bua. Li vaig dir al metge que jo em volia anar d’allí, que jo no podia pagar 6000 dòlars, i que ja els 500 eixos eren prou. Aleshores, el metge, molt amable ell, em va donar una targeta de la seua església, el qual, segons ell, estaria encantada d’acollir-me i ajudar-me, perquè segur que em sentia molt sola en aquest país. Ole, ole,i ole. Vaig pagar els 500 dòlars i, nadant en el cotxe amb una ràbia i una sensació d’impotència damunt que pa què, em vaig tornar a casa. Però allà estava el meravellós grup d’espanyols per donar-me suport i traure’m a sopar!  Els vull més.... :)

Ara que ja se m’ha passat el mal rotllo, he pensat que em passaré per la seua colla d’amics i, com diu el gran Juan Abarca, “oiré misa y así me río”.

Una cosa positiva és que les medicines te les donen exactament amb la dosi que necessites.

COACH

Però l’oca, que s’apunta a un bombardeig, ha decidit dir que sí a la proposta de ser Coach Assistant de l’equip femení de soccer. Bieeeen!! Treballaré encara més de desembre a març, però em fa il·lusió. Què li anem a fer! Una que es un poc workaholic. Ja m'han donat la samarreta i una sudadera, que són enormes, però la talla és la S...

 Aprofite per a mostrar-vos una de les 50.000 samarretes del col·le:

 La importància dels esports és brutal en els instituts. Especialment es dona suport al futbol americà. Us passe per ací algunes fotos del Pep Rally que cada dues setmanes més o menys es fa al col·le. Aquests dies de Pep Rally, totes les classes s’acurten en 10 minuts i l’hora final de classes tot l’alumnat va al gimnàs a animar els jugadors de futbol americà que jugaran eixe dia de vesprada en l’estadi del districte.  És impressionant com s’ho curren i com animen a les Javelinas! Go, Hogs, go!!!! :D

Xiquets que s'emocionen animalaes:

Llegiu el cartell de Javelina Pride? A defensar a saco l'equip de l'institut!

Açò són algunes fotos del partit que vaig anar a vore. Per una vegada està bé, però més em sembla que no, només que saben que espentar-se...

 Ací està la banda de música i altres ballarines animant:

 En el descans es fa aquest espectacle:

 Cris i jo a l'estadi. Cris és una xica que es semblarà a mi, perquè tothom que ens coneix ens pregunta si som germanes.

ELS CAPS DE SETMANA

Els cap de setmana de vegades anem al cine Hollywood. De moment he vist Batman (que em vaig adormir, muy bien Airin) i "La reina de África", un clàssic:

 Altres eixim a sopar:

  

 O sopem a casa:

  

O eixim de festa i acabes ballant amb un cubà de 80 anys suaet suaet:

 O et trobes amb la perfumeria Valencia:

També aprofitem per fer bricolatge:

 O ens peguem un banyet:

 O ens juntem tots i fem una barbacue:

 I sempre: posem una rentadora a l'estil més americà. Ací porte la samarreta dels Raiders, que és altre institut diferent del meu. Si em vegera la meua "principal", s'enfadaria mogolló!

Ah! O aprofitem per comprar coses de la casa. Per fi tenim taula al menjador!! yujuuu!! Açò ara és high level. S'ha acabat dinar en una taula de cartró! Ja està bé, home, ja està bé! :)

LA PRIMERA NÒMINA

Com som pobres, i no fem més que pagar i pagar coses, no sabeu la il·lusió que ens va fer rebre la primera nòmina! De seguida vam eixir a celebrar-ho!!! :D

JA ACABE, VINGA! :D

Acabe ja... que m’estic estenent massa en detalls, xe! Mireu com alguns alumnes fan la pilota o són bonicos, no sé, encara estic decidint-me... Una xiqueta em va dur un pastisset que havia fet ella i un alumne em va deixar una noteta. Aquestes coses fan que oblide algun que altre alumne no-desijable ;)

En la meua propera entrada, que espere que no passe tant de temps i no siga tan dura de llegir, crec que parlarem de menjar (per a digerir bé, hale) i us presentaré la meua meravellosa Roomy, Anita, que cuina que flipes. Ella s’ho veu tot fet en un moment i gràcies a ella menge molt rebé i Madre pot estar tranquil·la! :) Bona nit!!! Me’n vaig a dormir escoltant, com no, este temazo! Yeah!!!

El primer mes DE TREBALL, la primera malaltia i la primera nòminaaaaAAAAAaaa, yujuuuu!!! :) (PRIMERA PART)

Fa molt que no escric per ací i de hui no passa, perquè hui fa dos mesos i tres dies que vaig decidir enfilar-me en aquesta aventura!!! Hui he decidit escriure-vos un poquet sobre la meua vida a MCAllen. Torna a ser una mica llarg, així que amb una cerveseta, un cafenet o un té ho llegireu millor!! ;)

EL PRINCIPI DEL DIA

Les classes comencen a les 8, però a les 7.30 ja he d’estar-hi al col·le, perquè de 7.30 a 8 tinc duty. Duty d’estar mitja hora dempeus al passadís, davant de la porta de la meua classe,  controlant que tots els xiquets vagen anant a les seues classes, no es barallen i siguen personetes. No és massa complicat a aquestes hores, perquè estan mig-adormits.  Aquesta mitja hora és necessària, perquè no tots els autobusos que porten els xiquets a escola arriben al mateix temps. Hi ha xiquets que s’alcen a les 6 del matí i a les 6.30 ja són al col·le. Mentre que faig aquesta “duty” tan avorrida, jo he decidit traure’m una cadireta al passadís com si fora una iaia de poble, d’estes que seuen a la porta de sa casa i passen hores mirant la gent que passa pel carrer.

En aquesta mitja hora ja vas vegent els xiquets que venen de mal humor eixe dia, o els que venen amb un somriure i et diuen: hoooOOOoola, Miss!!!“ i et donen o et xoquen la mà. Els xics que juguen al futbol americà es pensen que són com déus  i es passetgen pel col·le amb uns aires de superioritat molt descarats. També estan les cheerleaders, que van totes amb els seus llacets i plenes de purpurina per la cara. Al meu passadís hi ha 8 classes amb les portes agrupades de 4 en 4. Aleshores aprofitem aquest ratet per a fer la xerradeta diària les quatre profes veïnes que estem encarades 2 a 2. Una professora és militar i fa classe de “Military Science”, l’altra fa classes d’Espanyol i la tercera fa la mateixa assignatura que jo, però en anglès.

Els primers dies flipava de vore com el professorat anava de bon matí amb pots enormes de cafè o doctor pepper, una beguda que li encanta a la gent d’ací i que és fastigós. És com fondre  una bossa de kojaks i després beure-te-la. No pot ser més embafador! Buff! És estrany vore per ací un professor amb una botelleta d’aigua a la mà. Un company de treball i jo de tant en tant compartim cotxe i, sempre que vaig amb ell, fem la paradeta en el Stripes (tenda que hi ha en les gasolineres Valero d’ací) per a que es compre el dinar i el seu pot enorme de cafè. Ell porta idea de quedar-se ací els tres anys i està adaptant-se la mar de bé! jejejeee

Prototip de personeta d'aquesta terreta. Espere no fer-me així. Dissabte que ve vaig a fer-me una anàlisi de sang, ja vorem com ixen els nivells de colesterol...

Açò és la famosa gasolinera Valero típica d'ací i el Stripes, una cosa semblant al Badulake dels Simpson.

A LA MEUA CLASSE QUE NO LI CAP RES MÉS A LES PARETS

Hui una professora m’ha donat una bandereta dels EEUU per a que la penge a classe. Només ha cabut dalt del projector. Jo sempre he pensat que les banderes no haurien d’existir, però m’ha fet molta il·lusió, i no sé massa bé perquè, supose que serà el detall de què s’haja recordat de mi. Us pose una foto de la bandereta i d’un recurs que utilitze, mentre que la resta fa exercicis, amb els xiquets necessiten que els torne a explicar alguna cosa que no acaben d’entendre massa bé: “El racó de pensar”.

 Al loro amb "traNslación". El Espanglish es el pan de cada día.

EL LUNCH

Tinc mitja hora per dinar. Tenim una sala en cada passadís on hi ha una nevera i un microones i podem deixar i calfar el dinar que ens duguem de casa. Ací hi ha molta gent que menja fatal. Es compren de matí qualsevol cosa en llocs de menjar i s’ho duen al col·le. També hi ha gent que té una xicoteta nevera a la seua classe i un microones. A l’armari de classe tenen galetes, cereals, snacks... És com si estigueren a sa casa. No sabeu la cara que se’m va quedar quan vaig veure per primera vegada una professora a classe planxant-se el monyo i altra maquillant-se mentre que els alumnes anaven entrant a classe... és molt fort!!!! :O

LA VESPRADA

Quan acabem a les 15.40 quasi sempre et toca pringar, o tens “bus duty” (que vol dir controlar com el personal puja als autobusos groc de camí a casa), o tens un Meeting, o tens un training, o tens tutoria, o a saber. Després clar, com que els xiquets no porten llibre i ets tu qui ha de preparar tot el material i fer les fotocòpies, és estrany el dia que isc del col·le abans de les 6.

A casa a descansar!!!

Quan arribem a casa, el primer és gitar-me mitja horeta a dormir, perquè estic morta. Hi ha dies que opte per un banyet a la piscina ara que encara fa caloreta. Desprès no tenim massa per fer ací: gimnàs, córrer, anar a comprar al walmart, o al heb (són taaaaaaaan grans que et tires una hora allà dins), fer Money orders (és la forma que tenen de pagar ací: el lloguer, internet, la llum, l’aigua...), preparar classes escoltant el senyor Stevie Ray Vaughan (últimament estic enganxadíssima), o quedar amb els espanyolets de per ací per anar al Starbucks i desconnectar un poc. Moltes nits també fem la xerradeta d’abans de dormir, encara que últimament ja no tant, perquè ens hem adonat de què necessitem dormir més...

La terraceta del Starbucks!

REQUISIT

Quan l'oca explica, explica. Requisit per digerir l'entrada anterior: llegir amb una Budweiser, Miller, Coors o similar! (Mr. López, hecho)

EL COL·LE

Després de dues setmanes de trainings, aquesta setmana passada he començat el col·le. Contenta no. Contentíssima és el que estic. I no és que tot siga perfecte, ni molt menys. Però crec que la meua satisfacció tot es resumeix en que amb els xiquets estic molt a gust i ja des del primer moment crec que els he entés prou bé i m'he sentit molt còmoda a classe. I per mi, això és una de les coses més importants. Els he deixat ben clar que les nostres cultures són diferents i que si alguna vegada faig alguna cosa o dic alguna cosa que no els agrada, m’agradaria que m’ho feren saber, perquè la meua idea és acoblar-me al que ells estan acostumats.

Tanta mandinga amb que no toquem als xiquets, que ací et denuncien i et posen en un embolic de seguida... i res. Ja he anat fent el: “highfive” i a algun que altre els he dit “melón” i no ha passat res: només he aconseguit que pregunten: “Miss, ¿què és melón?”. Em passe més sovint explicant les meues expressions que fent classe de mate: Miss, què és”xe!”? Miss, què és “quina xufa!”. Mola molt. Una profe del meu col·le diu que estic transformant els xiquets, perquè ara tots diuen: “vale”.

Hi ha alumnes que parlen poquet anglès, perquè acaben d’arribar de Mèxic, altres parlen només anglés, i altres parlen Espanglish. “¿Dónde has parkiado la troca?” M’encanta. Un altre dia faré una entrada al blog amb les paraules que són típiques d’ací. Estic escrivint una llista. Ací el nivell acadèmic és molt més baix que a Espanya, però els nanos, pel que he pogut veure fins ara, són més educats i, en general, més aplicats. Supose que al baixar el nivell també és veritat que molts poden seguir el ritme de la classe i això els motiva. Es suposa que a la meua classe només poden haver alumnes duals, és a dir, que parlen Espanyol. Però clar, a principi de curs, amb les matrícules, hi ha errades i un xiquet que no en parla està en una de les meues classes. El primer dia es va quedar a l’aula i em va dir que hauria de demanar el canvi, però el tercer dia em va dir que no el volia demanar, que es volia quedar a la meua classe, perquè m’entenia molt bé i li semblava divertit. Em va demanar si em feia alguna cosa que si no s’aclaria a contestar-me en espanyol ho fera en anglès. Li he dit que per mi no hi ha problema i s’ha quedat. I jo, contentíssima i pagadíssima de tindre ’l a classe.

Ací estic treballant moltíssim més que a Espanya en el col·le. Els que em conegueu sabeu que sovint em complique l’existència i faig més feina de la que toca, però encara i tot, es nota. Els xiquets no porten llibre i van per fitxes. Hi ha una organització brutal entre tot el professorat dins del departament i especialment els que impartim la mateixa assignatura. Així no tens massa llibertat, però m'agrada molt la visió que tenen, perquè d’aquesta manera tractem de compartir idees i posar en marxa allò que veiem que millor funciona. El problema per mi i els profes espanyols encarregats de fer classes duals de manera que milloren l’Espanyol és que tot el material està fet en anglés i ens toca traduir. Açò és el que no m’agrada gens, perquè he d’invertir més temps traduint que preparant classes.

Cada dia has de rebre els alumnes a la porta amb un gran somriure. És una de les coses que diu la meua “principal”, que és la reina del mambo. Ací els directors dels instituts tallen el bacallà i les normes són inqüestionables. La forma de fer classe és molt diferent a la nostra.  Cada professor té la seua classe i la decora. Són els xiquets qui canvien. Decorar-la significa tindre: posters, frases motivadores, un mural amb les normes de l’aula, altre amb les paraules específiques del tema, altre amb l’objectiu del dia en quant al contingut i la llengua, per a que sàpien perfectament el que estan aprenent. Les classes són de 90 minuts, excepte la primera del dia que fa una xicoteta pausa per a que els xiquets desdejunen. Estic en una zona de molta pobresa i és una manera d’assegurar-se que mengen. En els 90 minuts has de fer activitats molt diferents. Primer comencem amb un “warm up activity”, de manera que els xiquets van arribant, van seient i, sense preguntar, van fent aquesta activitat que està projectada en la pissarra digital (en tinc pissarra digital, ordinador portàtil, pissarra blanca i projector). Treballem en grups, de manera individual i tots junts també. Fem murals, retallem i peguem gràfiques i les expliquen als companys. Amb les classes que tinc de 10 o 12 alumnes està molt bé, però amb les de 30 i 32 és una mica més complicat, però no impossible, perquè treballar així és al que estan acostumats.

Per a tot açò el més normal és que l’escola et done diners per al material, però jo no he tingut sort i em toca pagar i comprar prou coses. A la meua escola, es prioritzen altres coses ens toca al professorat buscar-nos la vida. La meua directora és una dona amb molt de caràcter i preocupadíssima per els xiquets: “no child left behind”. Tots han d’aprendre cada dia i els hem de preparar per a la universitat.

Només portem una setmana de classes i estic cansadíssima. Dues setmana abans de començar el curs hem estat fent cursets sense parar de 8 a 16. Cursets que en general no ens han aprofitat gens, perquè ací sembla que es porta molt la filosofia de fer-ne hores per fer-ne. Es diuen coses interessants, però es repetixen massa i no crec que siga necessari tant de temps per explicar les coses essencials. Això ha fet que el divendres, dissabte i diumenge abans del primer dia de classe, el professorat haja hagut d'anar al col·le a preparar les aules i el material. I no un estoneta, no. De 8 a 20 vaig estar divendres i dissabte i de 9 a 14 diumenge. 

En el centre hi hauran uns 2500 alumnes i 200 professors. A les aules hi ha megàfons (com en els Simpson) i de tant en tant es fan anuncis per avisar de coses. La primera hora de classe també ve interrompuda perquè pels altaveus diuen unes paraules que recorden que han de ser fidels a l’estat de Texas. El primer dia vaig flipar en colors. No ens havien informat d’açò i quan comencen a dir aquestes paraules pels altaveus, tots els alumnes s’alcen, es posen la mà en el pit i baixen el cap. Comorrr??? Increïble! Després d’uns minuts un poc incòmodes per mi, perquè no sabia què fer, els vaig preguntar als xiquets si es sentien malament si jo no feia com ells. I digueren que no, perquè si jo no sóc Americana, a quin sant he de mostrar fidelitat al seu estat.

Deixe per ací algunes fotos de la meua classe. Més endavant posaré més d’altres classes decorades. La meua està un poc buida encara, però conté els elements bàsics. La “principal” de moment, està contenta amb la meua faena. Esperem que continue així! :)

Les dues primeres fotos són de quan la classe estava buida. La foto que té mans pegades en l’armari és del primer dia, que férem una activitat per a que tots es conegueren entre sí. Havien d’escriure qualitats sobre ells en cada dit. Les fotos de les caixes és on deixen les llibretes i el diari (cada dia dediquem 10 minuts a escriure al diari per a que practiquen l’escriptura), que ací no es porten res a casa, perquè ho perden. Tinc alumnes de xiquets de 17 i 18 anys la majoria i alguns de 19 i 20. Són majors, però el segon dia de classe vam dedicar 15 minuts a decorar la llibreta amb enganxines i dibuixos... Altre dia penjaré fotos d’açò per a que ho pogau veure. Afegisc també la foto de la piscina del residencial, que en  l’entrada corresponent em va faltar.